Dia mundial d’estalvi energètic

El passat 21 d’octubre s’ha celebrat el dia mundial de l’estalvi energètic. És un bon dia per reflexionar sobre quines mesures s’utilitzen a casa per reduir aquest consum, evitant contaminar i reduint els costos de la llar. Però, qui determina que és aquest dia i no un altre el més idoni per celebrar l’estalvi energètic? Per respondre-ho cal fixar-se en la ONU, tot i que no hi ha uns criteris unificats a tot el món. Aquest organisme permet que les agències d’aquest sistema puguin proposar dies concrets de celebració internacional, tot i que només ho fan quan tenen especial rellevància i significat. Normalment aquests dies coincideixen amb dates que han tingut un fet històric important i que té a veure amb la celebració (1).

Però no serveix de res, recordar-se només un dia, d’apagar la llum al sortir de l’habitació. Aquest dia hauria de servir com a data en que un fa balanç de les accions i dels sistemes que utilitza per reduir la despesa energètica, i aprofitar per repassar si es pot millorar alguna cosa. Ja que any rere any apareixen noves idees, algunes més interessants que altres. Cal pensar que no només la llum és l’única energia que s’utilitza, sinó que les cosses que es compren també han utilitzat energia. Acceptar que et posin una bossa de plàstic enlloc de portar un mateix la bossa reutilitzable, és demanar que es gasti energia per construir un objecte que normalment és d’un sol us. El mateix passa amb tots els productes. Un iceberg necessita que es consumeixi energia per poder fabricar i embalar el producte, de manera que ha menys envàs, menys energia.

Accions quotidianes on es poden aplicar mesures d’estalvi són cuinar, fer la colada, il·luminar una habitació, escalfar aigua, escalfar o refredar una habitació, fer la compra, utilitzar l’ordinador, la televisió, la radio, utilitzar el transport⁽²⁾. En totes aquestes tasques, cal que un mateix observi i analitzi com actuar i quins mitjans fa servir. Un cop fet, només cal buscar per internet com reduir el consum energètic, partint de la situació actual que s’està usant. Es pot arribar a obtenir idees molt interessants com per exemple la d’utilitzar ampolles de plàstic per il·luminar durant el dia una estància tancada, com ja s’ha explicat en un article anterior⁽³⁾.

Hi han moltes pàgines web on es pot obtenir tota la informació necessària per aplicar un bon sistema de reducció energètica. Només cal tenir ganes de millorar la nostra vida i, perquè no, la nostra butxaca.

REDUIM???

1. www.educateca.com/manuales_cursos/mundiales_internacionales.asp
2. www.concienciaeco.com/2011/10/21/dia-mundial-del-ahorro-de-energia/
3. intercanviemiconvivim.wordpress.com/category/sensibilitzacio-ambiental/page/3/

Els residus: Els pneumàtics

Moltes famílies tenen un vehicle motoritzat, ja sigui una moto o un cotxe, o més d’un. Aquests requereixen un manteniment anual, essent el pneumàtics una de les part a canviar cada certs quilometres. Degut a l’immens parc automobilístic que hi ha, els pneumàtics s’han tornat un dels residus més problemàtics en el món occidental, amb una generació de més de 200.000 tones ⁽¹⁾ anuals. D’aquests, hi ha constància que fa uns anys, el 60% es dipositava en abocadors controlats i la resta acabava en abocadors il·legals.

Aquest objectes són compostos de varies capes, segons l’enciclopèdia catalana, de dins cap a fora, comença per una cambra de cautxú proveïda d’una vàlvula que permet d’inflar-lo amb aire a pressió (alguns pneumàtic són sense cambra), i per un embolcall, format per una carcassa, base estructural de fils de cotó, raió, acer, etc, i per una capa de cautxú que el cobreix, que rep el nom de flanc a les parts laterals i banda de rodolament a la zona de contacte amb el sòl, la qual tramet els parells tractor i de frenada durant la conducció⁽²⁾.

Amb el temps s’han anat cercant mètodes més eficients per aconseguir tractar els pneumàtics i reciclar-los per obtenir de nou materials per a la indústria. Les lleis han anat afavorint aquest sector, com per exemple amb el Reial Decret 1619/2005 sobre gestió dels pneumàtics fora d’ús, on es prohibeix l’abandonament i obliga als productors a rebre els pneumàtics que estiguin fora d’ús per a que es destinin a una valorització d’aquests. També es fa enfasi en la necessitat d’utilitzar part del materials dels pneumàtics reciclats per a la construcció de carreteres ⁽³⁾, promovent d’aquesta manera la capacitat de creació de sistemes integrats de tractatament i reciclatge de 160.000 tones l’any⁽⁴⁾.

Les possibilitats de tractament són diverses, segons l’ interès dels gestor en obtenir cert producte o matèria. Aquestes són:

• Termòlisis: s’escalfa el pneumàtic en un forn sense oxigen, fent que els compostos es separin i es puguin utilitzar una altre vegada⁽⁴⁾.
• Piròlisi: es crema el pneumàtic en un ambient sense oxigen, fent que es puguin obtenir compostos no aptes per reutilitzar. Aquest sistema encara està en procés pilot per no estar desenvolupada la separació dels compostos de manera eficient⁽⁴⁾.
• Incineració: es crema el pneumàtic. Al principi es realitzava a l’aire lliure, però ara s’utilitza en forns tacats per obtenir energia. Aquesta metodologia és molt problemàtica ja que els gasos emesos cal tractar-los, per la quantitat de substàncies tòxiques que contenen⁽⁴⁾.
• Trituració criogènica: es tracta de trencar els pneumàtics a una molt baixa temperatura (-195ºC) permetent obtenir les materials per separant amb certa facilitat⁽⁵⁾.
• Trituració mecànica: és el procés més utilitzat en aquest moment. Es tracta de separar les diferents parts del pneumàtic mitjançant una màquina en forma de cinta transportadora, que trosseja, tritura i micronitza en pols els pneumàtics, permeten la separació dels diferents materials, per la posterior separació i reutilització en els processos industrials que necessitin aquest material⁽⁴⁾.

Com ja s’ha esmentat anteriorment, una de les possibles utilitats del cautxú en pols es la fabricació de carreteres, però hi ha molts més productes que són produïts amb aquest material, com per exemple les soles de les bambes, pilotes de futbol, moquetes, capes d’insonorització, paviment, pistes esportives, frens, entre altres. De manera que la vida útil d’aquest material es pot allargar molt si es gestiona correctament el pneumàtic i per aconseguir-ho s’ha introduir un altre cop com a matèria prima, de manera que cal que es deixin en els tallers quan et canvien les rodes, o si ho fa un mateix, portar-ho a la deixalleria.

1. waste.ideal.es/neumaticos.htm
2. www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0202051
3. sites.google.com/site/talleresdeautomedioambiente/Home/normativa
4. www.samaraez.com/archivos/KnowHow.Reciclaje_Neumaticos_.E_I_.pdf
5. proyecto2-2epoem52.blogspot.de/2010/03/trituracion-criogenica.html

Els residus: Termòmetres de mercuri.

Ara que arriba la tardor, els refredats i mal de caps pels canvis de clima que patim al llarg del dia s’incrementen. De manera, que quasi tothom, Agafa el termòmetre en algun moment d’aquesta estació, alguns més que altres. Des del juliol del 2007, un reial decret prohibeix la fabricació i comercialització de termòmetres de mercuri a l’estat espanyol, aquest decret es creat en base als arguments sobre la toxicitat del mercuri en les persones i el seu entorn natural ⁽¹⁾.

Peró, què és un termòmetre i com funciona?

Galileo Galilei va ser el creador d’aquest aparell, no en la forma que el coneixem avui en dia. Aquest geni, va utilitzar un tub de vidre que finalitzava en una esfera en la part superior. El tub es s’enfonsava dins d’un líquid d’alcohol i aigua. Al escalfar l’aigua, aquesta començava a pujar pel tub. Amb els anys altres persones van anar adaptant aquest aparell, fent-lo tal i com el coneixem avui en dia.

De termòmetres hi ha diferents tipus: termòmetre de resistència, termopar, piròmetre, termòmetre de gas, termòmetre digital i termòmetre de vidre. Aquest dos últims són els utilitzats a nivell domèstic. El digital incorpora un micro-xip que actua en un circuit electrònic sensible als canvis de temperatura. El termòmetre de vidre es un envàs tancat que conté líquid, abans mercuri i actualment una barreja d’altres metalls no considerats com a tòxics⁽¹⁾, el més comú és el de gali.

El mercuri, és un metall pesat molt tòxic. Al llarg de la historia, s’ha demostrat que besaments incontrolats han afectat greument la salut dels pobles propers. El mercuri, és un element que s’evapora amb facilitat podent entrar per les vies respiratòries. També és un element que s’acumula en el greix animal i passa d’un a l’altra per la cadena alimentària, arribant finalment a les persones. Als éssers humans, afecta al sistema nerviós central, provoca tremolor, alteracions de la vista i l’oïda, reducció del coeficient intel·lectual, a més de tenir efectes negatius en el sistema motor, pell, ronyons, cor, pulmons, entre d’altres. En el cas dels nadons, la mare pot contaminar al nen/a quan aquest és només un fetus ja que hi ha una variant del mercuri capaç de traspassar la placenta i després es pot seguir contaminant amb la llet materna. Aquests motius són els principals, alhora de prendre la decisió sobre l’eliminació del mercuri a les casses⁽²⁾.

Però, que fer si es trenca un termòmetre de mercuri ⁽²⁾. Primer de tot cal evitar que qualsevol altre persona no apte per ajudar es trobi a prop. Després s’han obrir les finestres per a que es ventili la habitació. S’han de treure tots els accessoris de valor que es portin ja que el mercuri amalgama els metalls preciosos. Tot seguit, s’han de protegir les mans amb guants de plàstic o amb bosses de plàstic. Per poder veure bé la zona, cal il·luminar correctament el lloc, com per exemple amb una lot situada al terra, aquesta llum ens permetrà beure on es troben les gotes de mercuri, cal vigilar perquè les gotes es poden haver desplaçat per tota l’habitació. No utilitzar mai un aspirador, ja que augmentarà la evaporació del mercuri per l’aire i es contaminarà l’aparell elèctric. Per recollir les gotes, cal utilitzar una xeringa o un degotador i dipositar el mercuri en un recipient petit que es pugui tancar hermèticament. Després cal utilitzar cinta adhesiva i passar-la pel terra per enganxar les gotes més petites, aquesta cinta s’ha de posar en una bossa de plàstic. Quan s’ha recollit tot, cal portar els residus a la deixalleria o punt verd per a que pugui ser tractat adequadament.

Per al reciclatge dels termòmetres, el procés és simple anomenat “Roast, retort y destillation”. Aquest s’inicia amb el trencament controlat dels termòmetres en una cabitat estanca, tot seguit s’escalfa per evaporar tot el mercuri que es recull, separant-lo del vidre i altres elements. Aquest gas, es torna a refredar per recuperar el mercuri líquid que es tracta per treure les impuresses mitjançant noves destilacions i finalment netejant aquest mercuri amb àcid nítric diluit. ⁽³⁾

De manera que si algú encara té algun termòmetre de mercuri a casa, abans que es trenqui, millor substituir-lo per un lliure d’aquest element.

1. http://www.quimica.es/enciclopedia/Term%C3%B3metro.html
2. http://termometrosinmercurio.org/quienes-somos/
3. Recycling and Reuse of Material Found on Superfund Sites. EPA/ 625/R-94/004/Setembre 1994