Monthly Archives: Juliol 2012

Els residus: Bateries de cotxe i moto

Poques famílies són les que no disposen d’un vehicle motoritzat. El sistema de mobilitat que s’ha desenvolupat al nostre país impedeix que molta gent pugui desplaçar-se d’una manera còmoda amb transport públic per tot el territori, fent necessari el desplaçament amb cotxe o moto. Aquestes màquines de transport contenent entre els seus components una bateria que acostuma a ser de plom i un cop ha finalitzada la seva vida útil, es pot canviar per una en bon estat. El normal és que aquesta operació de recanvi la realitzi un establiment adaptat a aquests fins, el mecànic de tota la vida, però també hi ha la possibilitat de canviar-se un mateix la bateria. El problema rau en que fer amb l’antiga, ja que es un residu considerat com a especial segons el Pla Nacional Integrat de residus (PNIR) 2007-2015 (1). En el que s’esmenten un seguit de normatives que aclareixen la necessitat d’un tractament específic per evitar la contaminació de l’entorn.

La bateria estàndard de cotxe està composta majoritàriament plom.

Segons la taula següent, es pot comprovar les proporcions de cada element:

% Pes (kg)
Pasta de plom 39 5,85
Plom metálic i aleacions de plom 34 5,1
Àcid sulfúric 11 1,65
Polipropilé 7 1,05
Acer 0,6 0,09
Poliuretà 1 0,15
Vidre 0,4 0,06
Ebonita 5 0,75
Policlorur de vinil 2 0,3

Taula extreta del document: “Estudio de alternativas en el reciclatge de baterías de plomo fuera de uso”.(2)

Les deixalleries i Punts Verds accepten bateries, que entren dins el procés de reciclatge. La major part de la bateria es reciclable al 100%. Un cop ha arribat a la planta de tractament, s’inicia un llarg procés que requereix d’unes altes mesures de seguretat per evitar fugues de productes nocius per l’entorn. La primera part del reciclatge s’inicia amb la trituració parcial per tal d’extreure l’àcid. Seguidament es trituren a una mida més petita per tal de facilitar els altres processos. Aquests petits trossos es passen per tambors de flotació i enfonsament que separen per gravetat el plàstic de la resta de metalls. El plàstic, es neteja i es granula per poder enviar a la planta de tractament de plàstics corresponent. El metall restant, majoritàriament plom, es deriva a una caldera on es fon i s’obtenen unes plaques metàl·liques que s’envien a una planta de fossa i refinatge per obtenir els metalls purs i tornar a fer bateries(3). El vapor que surt de les calderes cal tractar-lo per evitar la fuga de components tòxics a l’atmosfera. Un cop tractats s’obté un compost de nitrogen i sofre que es pot utilitzar com a fertilitzant.

  1. http://www.icog.es/files/PNIR3.pdf
  2. http://es.scribd.com/doc/54663988/14/EL-CICLO-DE-VIDA-DE-LA-BATERIA-DE-PLOMO
  3. http://science.discovery.com/videos/how-its-made-mini-episodes-vehicles-and-parts/#fbid=QEu09O2dbMv
Anuncis

Els residus: els extintors

Invenció creada el 1838 per William George Manby. El primer us que es va donar era exclusiu pels bombers, de manera que pogués arribar on les manegues no podien. Inicialment es tractava de un conjunt de cilindres amb aigua i aire a pressió, però al 1905 és va substituir l’H2O per bicarbonat sòdic (1). Des d’aleshores s’ha anat millorant la seva forma i composició fins a tenir una varietat d’extintors per utilitzar segons el tipus d’incendi que hi hagi. Un extintor estàndard consta d’un cilindre metàl·lic que emmagatzema l’agent químic per apagar el foc.  Aquest agent extintor pot trobar-se a pressió o es pot donar en el moment del seu ús, mitjançant diòxid de carboni o nitrogen.

Els agents extintors es poden classificar en 3 tipus (2):

  • Líquids:
    • Aigua: apaga el foc per refredament
    • Escuma: és una emulsió de producte espumógen en aigua. Apaga per sofocació i aïlla el combustible. Al haver-hi aigua i ha també una acció refrigerant.
  • Gasos:
    • Diòxid de carboni: és un gas inert que s’emmagatzema en estat líquid. Apaga per sofocació al desplaçar l’oxigen necessari per la combustió. S’ha de vigilar el seu ús en espais tancats per la perillositat d’asfíxia de les persones.
    • Derivats Halogenats: es tracta d’un material en desús per la seva toxicitat, ja que és un derivat dels hidrocarburs. La seva acció contra el foc és per trencament químic de les cadenes de reacció originades durant la combustió. Tot i no deixar cap residu visible, cal ventilar molt bé la zona. També tenen la problemàtica del deteriorament que originen en la capa d’ozó, sent aquest un dels motius de més pes per la seva eradicació en els extintors, tot i que encara hi ha països que l’utilitzen.
  • Sòlids:
    • Pols químic sec: són sals de diferent composició química que es combinen amb el producte que crema i paren la reacció de combustió. Aquests agents extintors no són tòxics per a una exposició puntual, però cal vigilar per la contaminació que originen amb els aliments i l’entorn ja que reacciona amb els materials que toca.

El tractament que es segueixen els extintors com a residu es similar al inici, ja que consisteix en buidar el contingut en un medi controlat per evitar fuites en l’entorn i un cop es té l’envàs buit, es separen les diferents parts i es reciclen en funció del seu materials. En quant a l’agent d’extinció, el tractament es diferent. Bàsicament si es tracta de compostos halogenats(3), es fa el mateix procediment que els CFC’s dels aparells de refrigeració, dels quals es filtren i es concentren els elements perillosos per obtenir un residu, que es crema en condicions molt controlades (4). En el cas de la resta de productes, l’aigua i l’escuma es pot tractar en depuradores i la pols química, segons l’Agencia de Residus de Catalunya(5), al ser classificat com a residu inert, es procedeix a la regeneració dels materials inorgànics i la deposició del residu sobrant en abocadors controlats.

Normalment l’empresa que es dedica al manteniment dels extintors, se’ls endu un cop caducats, ja que els reemplaça per uns de nous i porta els vells al gestor corresponent. Però en cas que l’empresa desaparegui o resulti impossible el contacte, cal portar aquest residu a la deixalleria, on es classificarà com a residu especial per tractar-se d’una bombona amb material a pressió.

Cal que tothom es mentalitzi que els extintors no són una joguina i evitar que al caducar es descarregui per simple diversió o curiositat. El nostre entorn s’ha de cuidar.

  1. http://es.wikipedia.org/wiki/Extintor
  2. http://www.monografias.com/trabajos13/univpen/univpen.shtml
  3. http://www.insht.es/InshtWeb/Contenidos/Documentacion/NTP/NTP/Ficheros/891a925/908w.pdf
  4. http://www.emison.com/114.htm
  5. Catàleg de residus de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. ISBN 84-393-4842-8. 1999

Els residus: Cables

L’ús de l’energia elèctrica a quasi tots els llocs on estem no seria possible sense els cables. Aquests permeten transportar l’energia per mitja d’una xarxa que s’estén per tot el territori. Els cables normalment es fabriquen de coure, per la seva elevada conductivitat, però també n’hi ha d’alumini, ja que són més barats. Les fibres conductores de metall s’anomenen hebres i s’enrotllen per donar més volum al cable i permetre el pas de més potència. El cable es recobreix amb unes capes protectores que l’aïllen i el protegeixen dels factors externs. Tocant el conductor hi ha l’aïllament, que és un recobriment que evita la circulació de corrent elèctrica cap a fora. Després hi ha la capa de farciment, composta per un material que envolta el conductor per millorar l’estanquitat. Finalment hi ha la coberta feta de materials que protegeixen mecànicament les capes d’aïllament dels cops i els factors meteorològics (1).

Segons els factors de voltatge, potencia, temperatures de servei, d’ambient, i resistivitat, les dimensions de la xarxa de distribució, les sobrecàrregues, el sistema d’aïllament, la coberta protectora, entre d’altres, es determina quin tipus és el més adequat, ja que un cable d’alta intensitat submarí per abastir un poble d’una illa, serà molt diferent d’un de baixa intensitat utilitzat per alimentar un ordinador(2).

Els cables són fàcils de reciclar un cop es tenen les eines adequades, ja que només cal seguir una sèrie de processos mecànics. Primer, cal separar els cables de coure dels d’alumini, seguidament cadascun es fa passar per una màquina talladora que talla els cables amb una mesura adequada per a la seva manipulació, segons les necessitats. Tot seguit es passa per una maquina trituradora que esmicola els trossos per deixar separat el plàstic del metall. Finalment es transporten en petites quantitats per diferents sistemes de separació que mitjançant imants i filtres separen els trossos(3).

Un cop s’ha obtingut els materials, s’envien a les respectives plantes de reciclatge. Els beneficis de reciclar els cables són molt grans ja que es recupera el material per a la producció d’altres objectes, essent especialment important a nivell econòmic el coure per la seva escassetat al mercat. Però també cal considerar els aspectes ambientals que surten beneficiats del reciclatge d’aquest material. L’estalvi energètic és molt gran i no tan sols pel fet de reduir el transport de nou material, sinó sobretot per la reducció de la industria minera, moltes vegades a cel obert del coure i l’alumini, que genera un importat impacte a l’entorn on es troba situat(4).

Però sobretot cal pensar que la millor manera d’evitar el residu del cable, perquè aquest també té una vida útil igual que una rentadora, es evitar usar-ne reduint el consum energètic, com per exemple apagant els llums durant el dia i obrint la finestra.

  1. http://es.wikipedia.org/wiki/Cable
  2. http://www.procobre.org/archivos/peru/conductores_electricos.pdf
  3. http://www.youtube.com/watch?v=zgwksc4K-Ls&feature=related
  4. http://es.wikipedia.org/wiki/Impacto_ambiental_potencial_de_la_extracci%C3%B3n_y_procesamiento_de_minerales